El llibre és una invitació a llegir un escrit de Joan Lluís Vives, el diàleg que s'anomena Les lleis del joc, publicat en el seu Exercici de Llengua Llatina (1539). El text descriu un passeig per la ciutat de València, que comença a la plaça Nàpols i Sicília i finalitza en la plaça de la Mare de Déu. Pot llegir-lo i, al mateix temps, recórrer els carrers i les places que s'hi esmenten. El text del diàleg de Vives es troba en els capítols 2n, 6é, 10é, 12é, 14é i 19é del llibre; la resta de capítols són explicacions complementàries per gaudir de la prosa de l'humanista i del passeig. A la fi, hi ha un annex amb un elogi de Vives de la seua ciutat i un altre amb informació bibliogràfica. Pel que fa al text de Vives, s'ha actualitzat la traducció dels Diàlegs realitzada per Josep Pin i Soler i publicada a Barcelona el 1915.

Ubi sunt? Cementeris antics i mòmies a València analitza l'evolució històrica, social i cultural dels espais de sepultura a la ciutat de València des de l'època romana fins al segle xix, prenent com a fil conductor la qüestió llatina «on estan?» en referència a la destinació dels nostres morts. Al llarg de les diferents parts de l'obra, s'estudien amb detall tant les necròpolis i els cementeris parroquials de les diverses èpoques (musulmana, jueva i cristiana) com el paper singular de determinades mòmies i restes rellevants conservades a la ciutat. L'epíleg de l'obra descriu el procés d'erradicació dels cementeris parroquials i la transició cap a la creació del nou Cementeri General a principis del segle XIX. Aquesta transformació, impulsada per criteris higienistes de la Il·lustració, va suposar una millora sanitària evident per a una ciutat que es nodria de pous, però va tenir un impacte urbanístic limitat i va alterar profundament una tradició mil·lenària de convivència quotidiana amb la mort, generant inicialment rebuig i incertesa en part de la societat valenciana.

El nazisme és el feixisme desbocat. El feixisme no és una filosofia perquè, com va escriure Georg Lukács, qualsevol estudiant de primer curs podria refutar-la. Tampoc no és una política, llevat que s'elimine d'aquest concepte la referència a l'ètica que té des d'Aristòtil. El feixisme és el menyspreu per la dignitat dels éssers humans i ho acredita el nazisme i les seues bàrbares conseqüències, palesades per la història i, paradigmàticament, el conjunt d'al·legats i condemnes de les acusacions en els Judicis de Nuremberg.

Els Judicis de Nuremberg foren, en realitat, tretze processos: el principal, en el qual fou encausada la cúpula nazi, i dotze més (que es realitzaren entre el 9 de desembre de 1946 i el 13 d'abril de 1949), on respongueren per crims contra la humanitat (hi fou on s'encunyà aquest concepte) i de guerra diversos grups d'acusats. En aquest llibre arrepleguem els al·legats inicials de la fiscalia del procés principal, el document històric del dret del fiscal Jackson, i en tres d'aquests processos posteriors: el Cas Mèdic, el Cas Milch i el Cas dels Einsatzgruppen.

El text s'ha fixat amb la comparació de l'edició oficial en quatre volums (Trials of War Criminals before the Nuernberg Military Tribunals) i la transcripció realitzada per la Universitat de Harvard de les 21.718 pàgines d'aquests tres processos. S'afegeixen notes al peu dels editors i alguns annexos explicatius. L'objectiu d'aquesta publicació ja fou determinat pel fiscal en cap del procés, Robert H. Jackson: «Els mals que pretenem condemnar i castigar han sigut tan calculats, tan malignes i tan devastadors, que la civilització no pot tolerar que s'ignoren, perquè no podrà sobreviure si es repeteixen.»

«El preludi de l'infern» és el subtítol de la traducció anglesa. En realitat, el Gueto de Varsòvia ja fou l'infern mateix, una experiència dantesca que ací observem des de la perspectiva d'un home notable, el cap del Consell Jueu de Varsòvia, Adam Czerniakow. El seu diari és, sense dubte, no només una font de coneixement històric sobre la Barbàrie i la Guerra Mundial, sinó també un document valuosíssim sobre el compromís amb la comunitat i la desesperació davant de la fatalitat, sobre els mecanismes de la violència i l'extermini.

«Cualquiera que quiera comprender el antisemitismo totalitario no debería caer en la tentación de equiparar su explicación con una especie de necesidad natural. En retrospectiva, ciertamente parece como si tuviera que suceder así y no pudiera haber sido de otra manera. Entre las figuras famosas del pasado alemán, hasta Kant y Goethe, solo se pueden nombrar unas pocas que estaban completamente libres de sentimientos antisemitas. Pero al insistir en tal universalidad y repetir la fatalidad de lo sucedido en el concepto mismo, uno, en cierto sentido, se lo apropia. En todas partes del pasado alemán, las huellas de la catástrofe inminente van acompañadas de su opuesto, y la sabiduría de decretar ex post facto lo que era más fuerte desde el principio facilita demasiado las cosas al presuponer la realidad como el único resultado posible. En Francia, algunos de los dreyfusianos más valientes, como Zola y Anatole France, ocasionalmente incluyeron representaciones de judíos en sus novelas que se asemejaban a los mismos clichés contra cuyas consecuencias luchaban. La experiencia de la historia incluye también la conciencia de lo que no se realiza plenamente, de lo que es difuso y ambiguo.

Aquí, quizás, el libro de Massing hace una contribución crucial. Ayuda a desentrañar el nudo entre lo accidental y lo necesario, de manera racional. Si bien se centra en el potencial amorfo, omnipresente, pero nunca del todo cierto, de odio al judaísmo dentro de la población, sin deducir necesariamente una catástrofe de ello, su investigación llega al punto en que se aclara por qué prevaleció ese potencial. Demuestra con pruebas contundentes, basadas en hechos históricos, que en la Alemania de Bismarck, el antisemitismo fue manipulado políticamente y, según las exigencias del momento y los intereses del momento, se activó y desactivó. Esos levantamientos populares espontáneos del Tercer Reich, que estallaron de forma bien organizada ante una señal, tuvieron sus precursores en los movimientos de Stoecker y Ahlwardt, que fueron controlados de manera oportunista y que, con un refinado aire conservador, pudieron utilizarse para mantener la paz y el orden con la misma facilidad con la que pudieron desatarse contra la socialdemocracia. Sin negar la receptividad de las masas a tales estímulos, su grado de culpa se relativiza simultáneamente: quienes claman contra las víctimas se revelan como víctimas, como peones manipulados por el poder político. El antisemitismo se fundamenta en condiciones sociales objetivas, así como en la conciencia e inconsciencia de las masas. Pero se manifiesta como una herramienta política: como una herramienta para integrar intereses grupales divergentes; como la forma más rápida y segura de distraer la atención de una necesidad vital para la cual existen otros medios.» (Del prólogo de Max Horkheimer y Theodor W. Adorno).